Barraca i jaça de la Balma

En un dia d'estiu perfectament clar, si es tenen els genolls en forma i no es pateix de vertigen, l'aproximació fins a la barraca i la jaça de la Balma pot ser admesa com una variant agresta de la ruta clàssica descrita al post anterior. 
Està però totalment desaconsellada si amenaça boira i compte amb que a l'Alta Vall del Fresser el temps es pot capgirar en poca estona. Per suposat cal anar ben calçat.

La proposta que us faig avui consisteix en sortir del Camí dels Enginyers, que haurem recorregut prèviament fins arribar al seu punt mig, l'esperó rocós del Collet de Guardiola (42º 22.946' N  2º 11.793' E), com l'anomena el mapa de l'ICC (o del Roc Verd, com li diu el mapa de l'Alpina), lloc on el camí fa un dels seus marcats colzes i canvia de barrancada. En aquest punt tirarem de dret avall sense camí. Convé no confondre's de barranc, a l'esquerra de l'esperó mirant la vall hi ha el torrent de la Molsor, en canvi nosaltres baixarem pel costat dret de l'esperó, cap el torrent de la Balma. 
Ben d'hora al matí, hora aconsellada si volem evitar la calor, ens serà fàcil veure saltar els isards per aquesta pronunciada pendent plena d'herba humida i relliscosa. 
Baixem fent ziga-zagues i atents no torçar-nos el turmell. L'aigua baixa saltant per un rec a la nostra dreta, enmig de l'acanalament de la barrancada. Es tracta de travessar aquest torrent un bon tros ben avall, pel lloc on el pas sigui més fàcil, i continuar després baixant per l'altra vora. Per sota nostre albirem l'afrau de les Gorges del Fresser.  

Acabem veient la barraca al peu d'una gran paret de roca encarada a la vall (42º 22.710' N 2º 11.620' E). També veurem les restes de la cleda i un parell de concavitats a la roca granítica, amb paravent de pedres al davant que permeten arrecerar una o dues persones, no gaire més.

La barraca està sencera, la teulada va ser refeta amb lloses i ciment l'any 2004 quedant amb l'aspecte de closca de tortuga que mostren les imatges. L'espai interior fa 2 per 3.30 m i encara que té el sostre negre d'haver-hi encès foc es podria habitar perfectament.
Al seu volt tot és herba i tranquil·litat, és difícil ensopegar amb algú en aquest indret. Els pastors la tenien per una de les barraques de més bon estar, calenta i amb bones vistes.

Un cop hàgim descansat i gaudit del panorama podem tornar tot desfent el camí amunt, una pesada i dura ascenció, sens dubte; o bé aprofitar el canal que poc més avall porta l'aigua del Fresser fins a la central de Daió. Aquesta opció no és pas la que us recomanaria la companyia elèctrica propietària de la infraestructura i, de fet, us desaconsello seguir el canal en direcció O., cap a Daió, camí exposat a riscos entre d'altres raons perquè no tots els trams tenen les fustes travesseres en bon estat.

Però en vista de la dificultat de les altres opcions, nosaltres el seguirem en direcció contrària al curs de l'aigua, en direcció E. Amb prudència, i si no es té vertigen, en menys d'un km s'arriba a la caseta de l'inici del canal, on prendrem un senderó que baixa obliquament fins a trobar el camí de Coma de Vaca.

Un cop al fons de la vall ens podem arribar fins a la Central de Daió de Baix en una hora i mitja aproximadament i a Queralbs en un quart d'hora més.

Pastors del Serrat

L'ús multisecular de pastures comunals a l'àrea Queralbs va forçar amb el temps a generar una mena de constitució que regulés la ramaderia d'aquestes valls. El Gibell és el nom d'un antic document o escriptura (la data més moderna que hi figura és el 2 de març de 1791) que descriu el funcionament i la distribució dels drets de pastura entre Queralbs i Fustanyà. I qui diu Fustanyà diu El Serrat, que són uns pobles separats 4 km de Queralbs però integrats al mateix municipi. Avui encara es manté l'autoritat del Gibell en la conca del Fresser des de Rialb cap amunt, amb la partició de la muntanya en 17 "comarques" dividides cadascuna en tres, quatre o fins i tot sis "curtons", que són mesurats no en hectàrees sinó en "lliures" i "sous d'herba".

Del Serrat són precisament els pocs ramats d'ovelles del terme que resten actualment, però ja no són conduïts per pastors de la mateixa manera que es feia abans, quan tota aquesta part del Pirineu era poblada per milers de caps de bestiar.

Segons el Gibell la línia divisòria entre els drets del Serrat i de Queralbs passa pel Roc de la Malè, un turó que s'aixeca darrera el Santuari i que divideix en dos la Vall de Núria.
Les pastures han estat històricament tant importants en aquest indret que alguns suposen l'origen del Santuari en la cessió que feu el comte Guillem de Cerdanya dels drets de pastura de les septem valles que sunt in Annuria (les set valls de Núria) al Monestir de Ripoll l'any 1087.

Barraca de Pedrisses

Com que en una entrada anterior ja vam fer una aproximació al llegat de les barraques i jaces de la banda de Queralbs, ens endinsem avui en la banda que correspon al Serrat. Sortim de Nuria pel camí del Via Crucis i tresquem pel GR fins al tombar de vessant. La primera barraca que veiem, entre dilatats panorames, és la de Pedrisses, de planta circular, que si no tingués ensorrat el sostre no seria gaire diferent de les barraques que ja coneixem de la Vaquerissa i de la Baga de Feliu. Un tros més avall hi ha les restes de la cleda.

Continuem pel Camí dels Enginyers, una ruta clàssica que no té pèrdua i que ens obre una agrest perspectiva dels engorjats del Fresser. 

bufanda blanca al Balandrau, des de la Jaça Roja

Arribem a l'antiquíssima Jaça Roja, que ja surt mencionada al Gibell. Dues barraques, una d'elles tan petita que deuria servir més aviat de fresquera i una altra de sostre mig enfonsat, acompanyen una cleda amb una alta paret de pedra seca que tanca una superfície de 180 m2, inclinada en pendent de cara al cim del Balandrau.

A partir de la Jaça Roja el camí baixa lleugerament per salvar el terreny abrupte, però aviat pren novament una direcció més planera.

Poc abans del Coll dels Homes, 30 m per sota del camí i una mica amagada, hi ha la barraca de l'Escaleta, un aixopluc encara força útil en cas de tempesta. Té planta quadrada, amb una grossa pedra com a llinda de l'entrada i amb la paret més exposada a la pendent reforçada amb una altre gruix de paret que li fa de contrafort.

Barraca de l'Escaleta del Coll dels Homes

Superat el darrer repetjó del Coll dels Homes el camí baixa cap a la vall, ara amb una nova fesomia, doncs aigües amunt deixa els salvatges engorjats per eixamplar-se entre dilatats prats just allà on hi ha el refugi Manelic de Coma de Vaca.

Arribats aquí ja podem prendre el camí de retorn cap a Queralbs, on hauriem aparcat el cotxe abans de pujar al cremallera, per tant travessem la palanca que hi ha sota el refugi i a l'altre costat enfilem la costa fins a trobar l'indicador que ens senyala el camí de baixada. 

Ara només serà qüestió de seguir avall per sobre les Gorges del Fresser, això sí, sense descuidar-nos de donar una ullada a la Cascada del Grill, uns minuts abans de sortir a la Central de Daió de Baix, a gairebé un km de Queralbs.

Salt del Grill

L'excursió Núria-Camí dels Enginyers-Coma de Vaca-Queralbs es fa en cinc hores sense gaires dificultats, els atletes amb molt menys i, per suposat, hi ha qui la fa en sentit invers; en aquest cas no cal arribar a Núria, es pot baixar des de la barraca de Pedrisses avall fins a sortir al camí del Salt del Grill.
Properament visitarem algunes interessants barraques amagades en indrets més feréstecs i recòndits de les Gorges del Fresser. 

Bibliografia:
S. Vilarrasa. La vida dels pastors. Impremta Maideu, Ripoll, 1981
G. Roquet Patrimoni per al record: barraques, balmes i jaces de Queralbs, en xarxa
Mapa Alpina Puigmal-Núria, escala 1:25.000

Balma i 'cova de forn' dels Racons

Sota una bonica balma allargada, en una raconada obaga de la Riera de Merlès, s'estenia la casa dels Racons amb les seves dependències. Actualment es mostra amb el mur de la façana principal restaurat però sense més canvis. La vivenda disposava de planta i pis amb una alçada total d'uns 5 m. Resseguint tota la balma veurem encara més parets, encaixos a la roca i una llarga regata al sostre que delimita la zona de regalim d'aigua i que evitava que aquesta entrés cap dins.

Apareix citada per primera vegada el 1793 en relació amb la parròquia de Lluçà. Si havia existit en aquest mateix indret algun hàbitat anterior al s XVIII ho desconeixem. Però a l'extrem nord, lleugerament enfilada, hi ha una doble cavitat que ens ha cridat l'atenció.

Es tracta d'un possible 'fornot' o 'roc foradat', tal com s'han anomenat aquests estranys forats que apareixen en diversos llocs de la nostra geografia i als que ja vaig dedicar unes pàgines fa un temps. Per la seva aparença i dimensions és un cas molt semblant a algun dels altres casos que hi ha documentats, tant al Maresme, com a l'Empordà, al Bages o l'Anoia. (veure Fornots, coves sepulcrals i anacoretes I, II i III).
De les dues cavitats la més gran es troba actualment arran de terra, un forat d'uns 60 cm de diàmetre s'eixampla a l'interior fins els 90 cm d'alçada i 120 cm de fondo. El sostre té forma de cúpula i el terra és més pla i lleugerament inclinat cap enfora. La cavitat superior és més petita, d'uns 50 cm de fondo per 45 cm d'alt. 

Roc foradat de la Balma dels Racons (Lluçanès)

Caldria un estudi per escatir correctament la seva funció, no hi trobem però senyals evidents d'haver estat excavades artificialment i costa imaginar-se un ús eremític com s'ha dit d'altres casos, sembla potser més acceptable un ús primitiu com a cova sepulcral. Podriem recòrrer també a la teoria d'una simple erosió geològica de tipus alveolar com defensa des de la Universitat de Girona l'equip de Carles Roqué en relació als casos del litoral. Malgrat tot salta a la vista la seva similitud amb el Fornot de Cal Sanç de Seguers, amb la Foradada de Vallromanes, la Cova Sa Tuna, la Cova dels Moros, la Tuta de la Soleia, el Roc foradat de Cal Milhomes i amb la Cova de Mas Rissec (compareu sinó les imatges). Val a dir que el material de la roca on es troben no és pas el mateix i en canvi, és inevitable pensar que estem davant del mateix fenomen, es tracti del que es tracti.

Cova de Mas Rissec (Empordà)

L'accés no és gaire complicat. Des del punt on la nova carretera de Gironella a Prats de Lluçanès talla la Riera de Merlès cal prendre la direcció N resseguint la vall fins un trencall que prendrem a la dreta indicat La Solana/Cal Tomàs/Vall de les Botes. Un cop recorreguts 1.3 km de pista passarem pel costat d'una granja i 100 m després, un camí barrat als vehicles ens portarà, al cap de 300 m més en direcció SE, a la Balma dels Racons.

El fortí romà de Tentellatge

"Tocant gairebé a la casa del Vilar, a cosa d'un quart d'hora de l'església de Tentellatge s'hi troben les ruïnes de l'anomenat castell del Vilar. El constitueixen unes antigues construccions que tenen traça d'època ibèrica, fetes amb grossos carreus i que ofereixen veritable interès per a l'arqueòleg i per a l'excursionista".

L'any 1917 el pioner de l'excursionisme Cèsar August Torras publicava l'article "Tentellatge" al butlletí del C.E. de Catalunya, entitat de la que ell mateix havia presidit durant una quinzena d'anys. 

Torras es lamentava de que "No són, malhauradament, apreciades en lo que valen aquestes interessants despulles d'un remot passat. La veneració que es mereix un tan antic monument, record preuadíssim d'una civilització remota de la qual són escassos els vestigis, resulta inconscientment befada per gent senzilla, que s'admira maliciosament quan algun excursionista coneixedor s'atura a inspeccionar tan interessants despulles. Valdria la pena que, més encara que aquells pobres masovers, es fes entendre al propi propietari, si és que ho desconeix, el valer d'aquestes monumentals ruïnes que virtualment ens pertanyen a tots els que estimem el passat de nostra terra, per que s'apressés no sols a respectar-les i a fer-les respectar, sinó a procurar a més sa conservació".

Aquest castell del Vilar és una mena de torre bastida amb carreus ciclopis que s'aixeca a 600 m a vol d'ocell de St Martí de Tentellatge, a mig camí de la ruta Berga -Solsona.
Seixanta anys després de la visita de C. A. Torras, en Miquel Taradell estudiaria aquesta construcció i la qualificaria de fortí romà, possiblement edificat entre els s II i I a C. La seva funció hauria estat la de vigilar la important cruïlla que formaven el camí de Berga a Solsona amb el que anava de Cardona a la Seu, o camí de la sal.

Ha passat un segle des d'aquesta foto del C. E. de Catalunya, actualment el fortí conserva els grans blocs de pedra però en canvi la coberta postissa, feta de carreus més manejables, està enderrocada i tot plegat voltat de bosc.

S'endevina, però que aquesta estructura de 5.40 x 4.30 m és només la part més recent d'un conjunt, que descansa sobre una plataforma anivellada de 12 x 8.30 m, que deurien ser les dimensions originals. Part de l'obra es va fer servir per edificar el Vilar, masia que es troba al costat mateix, avui totalment en runes. 

Ara que l'abandó és total i ni els mapes senyalen la seva existència, aquesta solitària i oblidada torre, manté en mig del bosc el secret de la seva construcció, amb els seus grans blocs que li donen aquest aspecte d'invulnerable que va donar peu a la llegenda que va recollir J. Serra i Vilaró i de la que una versió resumida seria aquesta:

La Torre del Gegant

Fugiu, que passa el gegant!, era el crit esfereïdor de tota la gent de la comarca al veure aquell home alt, molt alt, gros i fornit més que cap altre. Una mola de molí se la carregava al coll igual que si fos de palla, i els pins més gruixuts de la baga del Vilar cedien a la seva empenta, com el bri d'herba al cop de la falç.

Si no ho voleu creure, aneu-ho a veure. Davant per davant de l'església de Tentellatge, tocant a la casa del Vilar, hi ha encara les runes de la torre per ell bastida: la Torre del Gegant, és feta amb roques sobre roques que ell duia com la pageseta el feix d'herba, sota el braç, essent així que les petites pesen més de cent arrobes. Amb valents així, aneu-s'hi a batre!

Per això les gents fugien, abandonant els masos, les portes dels quals treia de polleguera amb una senzilla empenta, per més barrades que fossin. El gegant prenia allò que més li acomodava de cada casa i s'ho enduia cap a la seva fortalessa. 

El gegant va anar envellint i perdent la vista, però no així la força, que encara li servia per posar i treure l'enorme bloc de pedra que feia de porta de la ciclòpia torre. Com que no s'hi veia, quan sortia a saquejar els rebosts dels veïns de Tentellatge es feia acompanyar per una noieta que mai es movia del seu costat i que ningú sabia dir d'on havia sortit.

Els veïns no veien la manera de com desfer-se d'aquella càrrega, però ningú hagués gosat acostar-s'hi ni sorprendre'l dins la torre quan al més mínim intent i avisat per la noia, posava davant la porta una roca que ni cent homes haurien pogut remoure.

Més un dia, mort de son i de fatiga, era ajagut a recer de la torre damunt d'un jaç de pells d'os que de jove havia espedaçat, quan de sobte el vent, anunciant un temporal, començà a bufar fort tot inclinant i recargolant els arbres.

-Gegant, pare Gegant- digué la seva guardiana - no sentiu quin vent que fa?, tots els arbres es belluguen i sembla que caminin.

-Deixa'm dormir. A mí què que els arbres es belluguin ni corrin!

La noieta va insistir, però no va servir de res. Vet aquí que un arbre, caminant caminant, s'era acostat fins allà mateix i de les atapeïdes branques en sortí un ardit jove, desconeixedor de la por i menyspreador del perill.

Sortir de la branca i tirar-se damunt el gegant, enfonsant-li el punyal al pit fou una mateixa cosa. 

El gegant, ferit de mort, s'aixecà trontollant en cerca d'una roca per llençar-la al seu enemic; s'agafa a l'angle de la torre i en l'últim estremiment agònic la descalça i la fa caure al seu damunt, servint-li de mortalla.

Què més us diré? La noieta era rossa com un raig de sol, a l'obrir els seus llavis de maduixa mostrava unes dents de nàcar i els seus ulls brillants eren capaços de corprendre a l'home més empedreït. El jove, extasiat, li oferí els seus braços.

Aneu a Tentellatge i pregunteu. Allà us diran com el jove i la presonera del gegant esdevingueren amb el tresor de la torre els amos de la casa més rica de la terra.

Oli de ginebre

Senyals, símbols, ratlles amb forma de fletxa, de creu o de graella, a vegades una simple rodona, seguides sempre d'un rec poc o molt llarg que acaba amb un forat o receptacle. Són el record que resta de les ginebreres o forns d'oli de ginebre.

Quan en altres temps els pastors feien llargs trajectes a peu amb les ramades a la recerca de pastures fresques s'enduien sempre aquest remei, sovint dins una banya penjada del coll d'un marrà. Utilitzaven aquest oli per curar gairebé qualsevol mal del bestiar, des de ferides i llagues fins el defalliment de les ovelles que es felaven. En deien felades quan patien un mal del fetge o del fel que els hi provocava debilitat general.

Fins fa uns quaranta anys i recorrent encara distàncies tant o més llargues que els pastors, existien les trementinaires, moltes d'elles originàries de les valls del Cadí, que feien de marxant d'herbes remeieres, bolets dessecats, pega, trementina i altres articles, tot recorrent rutes que les duien fins el Camp de Tarragona o la costa de Girona.

El ventall de productes que portaven era força variat i no tot ho traginaven des del Pirineu, sinó que pel camí s'aprovisionaven d'algunes mercaderies com el mateix oli de ginebre, que l'obtenien a la Catalunya central i després revenien.
Com que poques vegades hi havia un metge a mà, els pobles i les masies necessitaven els remeis casolans que les trementinaires duien: oli de cop, àrnica, serp assecada (per fer-ne brou), herbes...i l'oli de ginebre, que a més de curar el bestiar guaria també les persones.

En el cas dels humans és apte per un munt d'aplicacions, a més de per les ferides i picades serveix per matar els cucs, els polls i les paparres. En cas de mal de queixal es fica en el forat de la dent, que l'acaba fent caure a trossos i deixa el nervi estabornit. Autors antics el tenien per anticonceptiu (es tractava d'untar-ne el membre viril abans del coit) i abortiu. Li suposaven la facultat d'allunyar les serps (barrejat amb moll de l'os de cérvol) i de curar la picada dels escurçons. S'havia fet servir també per la lepra i per les cataractes...i no cal que continui, el que no ho mata ho cura.

Els forns on es destil·lava ens han deixat la seva marca en esplanades rocoses en forma de curiós dibuix. Les imatges següents poden servir de mostra. La foto d'encapçalament de la pàgina és del forn del Puig (41º 58' 47.80" N  1º 56' 50.56" E), fet pel masover els anys 70. 

Forns I i II de la Rovirassa (42º 01' 43.27" N  1º 49' 08.43" E)

Forn d'oli de ginebre de la Tor  (41º 59' 58.04" N  1º 56' 24.50" E)

Forn de Llofrens,  dos forns fusionats en un mateix rec  (41º 57' 50.62" N  1º 58' 44.19" E)  

L'oli de ginebre s'obté destil·lant la resina de soques de ginebre blanc o càdec. El càdec (Juniperus Oxycedrus) i el ginebre (Juniperus Communis) difereixen en que les baies són més grosses en el càdec i en que les fulles afuades tenen dues ratlles blanques longitudinals enlloc d'una. Per altra banda el càdec no assoleix les mateixes altituds de muntanya que el ginebre comú.

Forn d'oli de ginebre del Castellot de Viver

42º 00' 45.25" N  1º 56' 11.03" E

42º 02' 37.19" N  1º 56' 42.61" E

Forn d'Almirall (41º 57' 48.37" N  1º 48' 59.26" E)

Forn d'Albesa (41º 56' 05.02" N  1º 48' 22.64" E)

Forn de Casellas (41º 58' 16.24" N  1º 47' 51.17" E)

Els forns on es carbonitzaven les soques i es destil·lava l'oli podien tenir diversos dissenys, el més comú feia una cambra simple, antigament d'argila, que cobria de manera estanca una pila de teies assecades de soca de càdec. Es provocava la combustió en somort de les soques, que es carbonitzaven i lliuraven la seva resina líquida a través d'un canal, que per evitar que el líquid s'encengués havia de ser també estanc.
A Fustegueres, una casa de turisme rural de Vallferosa (Torà - Segarra), en Joan té un forn muntat que mostra tots els elements de l'artil·lugi, tal com es feien servir darrerament i on el bidó de llauna fa la funció del que antigament havia representat la cambra d'argila.

El 3 de març passat, l'equip de Gaià Camina va organitzar una passejada per Gaià on els excursionistes vam poder il·lustrar-nos amb una obtenció d'oli de ginebre tal com es feia 50 anys enrera. Els preparatius de la fornada comencen per canalitzar amb un tub llarg segellat amb fang, o un material semblant, el canal de sortida del forn.

Sobre el dibuix ratllat a la roca s'ubica un bidó ple de soques estellades de càdec i amb argila es tanquen les juntures, es cobreix de llenya i a continuació s'encén. Les soques es carbonitzen i destil·len un líquid fosc, dens, de fort olor i de gust amarg, que es recull en una llauna buida a l'extrem del tub.
Llavors cal decantar-lo per eliminar l'aigua que porta.

Un procés senzill que no va durar gaire estona i que va permetre omplir unes quantes ampolletes pels assistents.

L'oli de ginebre està emparentat, pel mètode d'obtenció, amb la pega i els seus derivats. El que he mostrat en aquesta pàgina servia pels casos de consum domèstic i o de poca quantitat, però existien ginebreres de categoria gairebé industrial, les visitarem un altre dia.

Més informació:

A. Fàbrega. La pega vegetal. Producció i pluriactivitat pagesa. Estudis d'història agraria, 2006.

P. Font i Quer. Plantas medicinales, El Dioscórides renovado. Ed. Labor, diverses edicions.