31 de desembre del 2013

La Feixassa i el Clot de l'Infern


Els camins de la Feixassa s'estan perdent. Troncs, bardisses, arbres tombats i un munt de fulles seques va cobrint els corriols que passen a prop d'aquestes ruïnes, dins el verd silenci d'una densa fageda que gairebé ofega la llum.


La Feixassa havia estat un antic mas penjat en una mena de balconada als límits del Collsacabra quan declina cap a la vall d'Hostoles (Garrotxa).
L'encant actual del lloc no pot evitar la impressió de que la vida aquí va ser molt dura, si més no els topònims de la zona no auguren altre cosa: la Malaterra, el Clot de l'Infern,..



S'hi pot anar des del coll d'Úria, km 45.2 de la carretera vella de Vic a Olot (C-153). En el mateix coll hi ha espai per aparcar. A l'altre costat de l'asfalt prenem la pista que diu "Estany del Coll/Santuari de la Salut", que tot just començar ja es bifurca, tirem per l'esquerra i amunt. Al cap d'una estona fa un revolt sobtat cap a la dreta però nosaltres seguim per un camí que segueix recte, paral·lel encara a la carretera. Fent cas omís d'algun trencall que puja mantenim sempre la mateixa direcció, el camí es torna un corriol i als 20 minuts de marxa trobem a la dreta un senderó que inicia una costeruda pujada, acostuma a haver-hi una fita. A partir d'aquí el camí no és gaire clar degut a les branques i fulles caigudes, fent atenció a unes fites escadusseres passem entre algunes antigues carboneres i anem a parar a un altre camí que talla el nostre en el punt on hi ha una altre gran fita. 
Fem memòria d'aquesta cruïlla. Per aquí podem baixar opcionalment a la tornada.
Hem de seguir sempre amunt, al final de la pujada ens trobarem en una mena de depressió del terreny on havia els conreus de la casa i a continuació arribem a la Feixassa, al cap de 40 minuts de caminar.



Abans era habitual que quan arribava el temps de les collites o d'altres feines feixugues s'intercanviessin jornals entre els masos: avui t'ajudo jo una jornada i a canvi vindràs tu a fer un jornal als meus camps tal altre dia. Però a la Feixassa no hi volia anar ningú, quan la familia de pagesos d'aquest mas necessitava ajuda d'un jornal extra, es veien obligats a oferir a l'altre mas dos jornals a canviAixí fins a mitjans dels anys cinquanta, que van marxar definitivament. 



Podem dedicar una estona a descobrir els racons del voltant. Clivelles, esquerdes, grans blocs de roca, fan de tot plegat un caos inquietant, sobretot cap el costat NO. Es l'anomenat Clot de l'Infern. 
Damunt de la casa hi ha l'antiga era, un curiós gran cercle vorejat de lloses dretes amb un roure alt i prim plantat al mig. 
Una de les darreres vegades que hi he anat un gros senglar mascle es va passejar ben eixerit uns instants davant meu com si res.



Un cop vist el que queda de la casa i els seus entorns seguim planejant en direcció llevant, travessem el torrent de l'Infern i tot seguit cal fer atenció: el camí s'enfila en zig-zag per passar per dins la balma i Roca dels Francesos, algunes marques o fites ens van senyalant el camí, molt ple de fulles.
Passem a tocar els avencs de Roca-Roja. 


Hi ha almenys quatre avencs de recorregut destacable.
L'any 1936 el capellà de La Salut, mossèn Miquel Bruns, fugint d'un comitè antifeixista vingut de Salt, que havia destruït l'esglèsia del santuari, va amagar en un d'aquests avencs la talla de la Mare de Déu, a més de llibres, casulles i joies. Tres anys més tard, acabada la guerra, tots aquests objectes van ser recuperats però en un estat molt deplorable a causa de la humitat. La verge es va restaurar però actualment ja no li queda res de l'original barroc.



Un cop a la part superior, a l'haver tallat fusta recentment, el camí corre entre branques escampades per aquí i per allà que dificulten el pas, però és possible identificar la ruta per unes velles marques vermelles pintades als arbres. 
Ara anem a frec del caient que mira a la Garrotxa. Aviat sortim a uns camps herbats. 

Roca-roja queda enmig d'un entorn abocat a boniques vistes sobre la vall i el Pirineu. 
Cap a la dècada dels 70 l'hostatgeria de La Salut s'omplia d'assidus clients barcelonins, era una estampa habitual d'aquells anys veure en aquesta balconada de Roca-Roja una filera d'estiuejants asseguts en unes cadires tot contemplant el paisatge mentre es donaven conversa


Vist Roca-roja tenim vàries opcions. Una d'elles es retornar pel mateix camí, però podem també fer una petita volta fins a l'Estany del Coll. En aquest cas, sabent que la casa mira a llevant hem d'anar cap el costat sud d'aquests prats, on surten dues pistes molt properes, qualsevol de les dues serveix, sempre que a les cruïlles prenguem una direcció que no ens faci perdre altitud i ens orienti cap a ponent.
Així anem a parar als prats que envolten l'Estany del Coll, amb indicadors sobre la fauna del lloc. Davant de l'estany i al costat d'una gran pila de troncs tallats una pista s'endinsa en el bosc cap el N., es tracta de seguir-la (marques color fúcsia) fins que a uns 500 m ens fixem a la dreta en unes velles marques de color groc pintades als arbres, que ens situaran en el que havia estat l'antic camí de carro que baixava a la Feixassa.

Podem llavors baixar des de la casa pel camí que ja coneixem, però a l'arribar a la cruïlla on he dit de fer memòria ens la saltem i seguim recte avall. Sortirem a la carretera, que cal travessar-la i buscar a la banda oposada la continuació, un xic perduda entre el bosc. Ara el camí és més un rastre que altre cosa, però es tracta d'anar baixant sempre. Acabem sortint a les proximitats d'una mina d'aigua arran del torrent, aquí ja trobem rètols senyalitzant els camins i poc més avall hi veurem la Font Grossa.


Per tornar a coll d'Úria remuntem el torrent per tornar a la mina d'aigua, a davant hi ha un castanyer centenari per on passarem cinc minuts abans d'anar a parar a la pista que, cap a l'esquerra, ens deixarà al coll on havíem començat aquesta passejada matinal, que sense còrrer pot durar unes dues hores i mitja o tres.


--------------

Una variant més complerta d'aquesta excursió és un cop situats a Roca-roja continuar a frec d'un filat pel caire mateix del caient de la vessant N. fins a sortir al cap de 12 minuts a unes antenes. D'allà al santuari de la Salut és un moment.



Davant del santuari hi ha la carretera d'accés, on trobarem indicadors i marques grogues que senyalen el camí que davalla a St Feliu de Pallerols. No té pèrdua, baixa molt dret, travessa la carretera i segueix fins a una font i uns camps on abandonem les marques grogues i llavors prenem un camí de carro a l'esquerra amb senyals verd-i-blanques, als set minuts deixem aquest camí en un revolt per seguir de dret cap a la casa abandonada del Vellac. Mantenint la mateixa direcció passarem per la font i per sota de la casa de la Rovirola, també en ruïnes. Els següents dos trencalls cal prendre el primer a l'esquerra i el segon a la dreta, si ho fem correctament al cap de sis minuts sortim a la Font Grossa. I la resta ja la sabem. 
Aquesta darrera opció ens pot ocupar unes tres hores i mitja o quatre.

15 de desembre del 2013

Les balmes de Gurp


Penjades enmig del cingle, per damunt del poble de Gurp, s'esten una llarga rastellera de balmes obrades amb dilatades perspectives sobre la Conca de Tremp. Actualment se les coneix com els Corrals de Gurp perquè durant força temps aquesta és la funció que se'ls hi ha donat, però no es pot descartar que haguessin estat habitades antigament. 

La Roca dels Corrals

En el cens de 1860 ja són citades com a corrals les coves de Genera, de la Roca, del Cisco Macià i de Muntaner. 
Ara no s'hi reconeix cap forn de pa, per exemple, però la ubicació, l'extensió, alçada i gruix de les parets, a més de l'existència d'alguns compartiments, fa pensar en que podrien haver servit d'antics habitatges i qui sap si aquest hauria estat l'origen del poble, abans de que es construïssin les cases al peu mateix de la timba. 


Sigui com sigui val la pena acostar-se fins aquí daltA mig aire del penya-segat s'estén una llarga lleixa o feixant balmat que va des del damunt del Raval, on hi ha les darreres cases del poble, fins arribar a sobre el barranc del Grau, al llarg de més de 800 m que són recorreguts parcialment per un camí que s'enfila des del punt on hi ha la font i el safareig de Gurp i que seguint unes marques grogues puja fàcilment fins al cingle. El camí passa llavors entre els murs de pedra seca de les balmes i una timba vertical i perillosa des de la que podem contemplar el sostre de les cases i on els voltors i aufranys ens passen a saludar constantment i ben a prop






Gurp és un poble que pertany al municipi de Tremp, d'una dotzena cases, alguna d'elles ensorrada, amb una església del XII i on a més de la ramaderia i a jutjar per la presència de dos molins d'oli enrunats, es deuria viure també del conreu de les oliveres. 
La carretera asfaltada que hi accedeix és la mateixa que passa per Talarn, pel costat mateix de l'acadèmia militar.

Gurp, des de les balmes

A més a més dels Corrals, a Gurp es poden fer llargues i curtes passejades d'interès. Entre les llargues la que puja al Pui de Lleràs, un mirador de primer ordre sobre el Pirineu i sobre terres tan poc visitades com és la Serra de St Gervàs. Entre les curtes l'ermita de St Martí, penjada en un rocater sobre el barranc de Gurp.

Sant Martí de Gurp

Però la ruta més clàssica és la que enllaça Gurp amb el poble veí de Santa Engràcia en una hora i quart, de molt ben fer perquè el camí està molt ben conservat i no té pèrdua. Un cop arribats a Santa Engràcia podem visitar aquest poble, la silueta del qual, vista des de l'altre costat és espectacular.

Santa Engràcia

camí de retorn des de Santa Engràcia